Mons. Omella: “M’agradaria trencar el silenci que aquests dies he mantingut sobre aquesta qüestió per no alimentar una controvèrsia política”
Ara que ja han passat uns dies de la lectura del poema Mare nostra al Saló de Cent de la nostra ciutat, m’agradaria trencar el silenci que aquests dies he mantingut sobre aquesta qüestió per no alimentar una controvèrsia política que, de retruc, fes més grossa la ferida que ha produït a milers de barcelonins el fet que es programés en un acte públic, organitzat pel consistori de la nostra ciutat, la lectura d’un poema que parafraseja amb poca fortuna la pregària central dels catòlics.
Tal com ho expressava Simon Weil en el seu escrit sobre el Parenostre, “aquesta pregària conté totes les peticions possibles”. Ens fa caminar per un camí de progrés que ens autorealitza ja que és impossible de pronunciar-la una vegada sense que un canvi potser infinitessimal però real esdevingui en l’ànima”. El Parenostre ens fa aixecar els ulls a Aquell que Jesús ens ha ensenyat que és el nostre Pare. És posar la mirada al cel! El Parenostre és la pregària dels senzills, d’aquells que posen el cor confiat en el Pare al Cel. És la pregària dels nets de cor, dels que busquen la justícia, dels que accepten les pròpies limitacions i dipositen les seves esperances amb una dependència amorosa del Déu que ens estima. Ens fa ser agraïts i corresponsables també en el servei misericordiós al proïsme. És una pregària al Pare que inclou en la seva infinitud el Déu que és pare i mare, tal com ens va ensenyar el papa Joan Pau I en aquella bonica expressió “Dio è papa anche mamma”, per tant, ens posem en mans d’aquest Pare/Mare que mai deixa de ser-ho i transcendint la masculinitat i la feminitat. Com deia Romano Guardini, “el més important davant d’aquesta pregària és la cerca del rostre de Déu”. Tota altra desfiguració del Parenostre no és ni respon a la pregària que en va ensenyar Jesús.
El Parenostre és una pregària que ens emociona i ens interpel·la. Totes les pregàries poden fer-se des del crit i el dolor, però sempre haurien de ser expressades amb les paraules adequades a Aquell a qui ens dirigim.
Davant dels fets ocorreguts aquests dies sobre els quals ja vaig manifestar-me públicament que “a vegades callar és la millor resposta”, és el mateix silenci que Jesús va manifestar davant de Sanedrí. Respondre a la provocació amb el silenci és una forma de prendre distància davant l’estirabot. Presa aquesta distància, cal recordar que el respecte per la llibertat d’expressió i creació és un valor incontrovertible de la nostra societat, reconegut a l’article 20 de la Constitució Espanyola. També convindrem en considerar inqüestionable el dret a crear una obra artística. Ara bé, ètica i moralment pot ser qüestionable el fet que una obra artística que resulta ofensiva per un col·lectiu de persones sigui inclosa en el programa d’un acte oficial organitzat per un Consistori que representa a tothom.
La defensa de la llibertat d’expressió ha de ser compatible amb el respecte per la fe religiosa de la persones. La llibertat religiosa va començar amb aquelles lapidàries paraules de Jesús per donar al Cèsar el que és del Cèsar i donar a Déu el que és de Déu. Ara més que mai, la llibertat religiosa és un aspecte fonamental que polsa el grau de civilització de les nostres societats plurals. L’Església no és ni vol ser un agent polític però té un profund interès pel bé de la comunitat política, l’ànima de la qual és la justícia. L’Església continua oferint a la societat, amb generositat i constància, el compromís pel bé comú, que quan està inspirat en el testimoni de la caritat, té un valor superior al compromís merament secular i polític.
En definitiva, només demanem que els nostres representants polítics preservin la llibertat religiosa com un actiu que ens pertany a tots i que ens correspon a tots preservar.
Juan Jose Omella
Arquebisbe de Barcelona
A Barcelona, dilluns 29 de febrer de 2016.
